Des de l'Ateneu Llibertari La
Barricada volem fer una reflexió col·lectiva al voltant d'uns fets
com són l'assassinat de civils a França, en diversos atemptats que
han sigut reclamats per la màfia criminal d'ISIS (o DAESH), que el
discurs oficial ha catalogat com a atac de guerra, i que ha rebut
l'atenció mediàtica dels grans magnicidis.
Lamentem aquestos assassinats,
aquestos morts mediàtics, de la mateixa manera que lamentem els
assassinats a Síria, Ucraïna, Palestina o el Kurdistan, perquè
produeixen també un morts que són tan nostres
com els de la matança de París, ja que estan immersos en la mateixa
lògica de guerra, on els
estats tenen les mans tacades de sang.
Per això, condemnem aquesta
hipocresia del discurs oficial que ens presenta a morts de primera,
occidentals, els morts de la democràcia, i morts de segona, les
víctimes col·laterals, els morts silenciats. Uns mereixen la nostra
atenció, perquè no devien res; els altres són víctimes
col·laterals de la guerra, i no s'escolten per damunt l'enrenou sord
que fa la maquinària de guerra.
El discurs oficial ens
presenta un shock al que s'ha de respondre amb rapidesa, perquè
l'islamisme jihadista radical està sembrant el terror al nostre
territori, perquè és un «atac a la seguretat nacional», és la
guerra. Així, de nou, com si l'a guerra no s'haguera estat fent de
forma permanent pels estats d'occident, com si els bombardejos que
fan sobre Síria, Iraq o Mali no hagueren cessat, o no hagueren
existit mai. Com si els terroristes no copiaren a petita escala el
terror que deixen caure les potències occidentals als seus suposats
territoris d'origen.
Però
a aquestes altures, ja sabem que no, que fins i tot sent una
conseqüència lògica de les «polítiques d'intervenció» dels
estats d'occidents, els
mercenaris del DAESH han estat creats, entrenats, armats i finançats
pels mateixos estats que diuen ser-ne víctimes. I els morts no els
posa l'estat, els morts els
posem els pobres.
Tot això que és dir sang,
destrucció, patiment i refugiats, passa per satisfer uns interessos
econòmics i geoestratègics determinats, inherents als estats i al
capital, basats en l'expansionisme: la maquinària de la guerra. I és
que la realitat és molt més simple i cruenta. El capital necessita
uns recursos i una mà d'obra. La indústria bèl·lica necessita
consumir productes. Això converteix en objectius en primer lloc a
territoris, pel valor dels recursos limitats i per l'ocupació
militar d'aquestos, i en segon a persones, per la seua força de
treball, i com a element residual del consum de productes de guerra.
Però
clar, així en fred, sembla que siga massa escandalós vessar sang
només per interessos econòmics i per això necessiten justificar la
necessitat de «defensar-se». És quan apareixen els cassus
belli, els terroristes radicals,
els morts de la democràcia. S'engega la maquinària mediàtica, se
repeteix fins
a la sacietat qui són els bons i qui els dolents, s'insisteix en la
necessitat de «prendre mesures».
I
eixes mesures sols impliquen
més bombes, més devastació, major inversió en «defensa» i major
control social de la població. Com a conseqüència: tancament de
les fronteres, tocs de queda, vulneració de la intimitat, persecució
per motius religiosos o de procedència, i en general, tot un seguit
de mesures repressives contra la població, tot
en nom de la seguretat.
Ara
els polítics i burgesos parlen de pactes d'estat contra el
terrorisme, de l'anomenat
«Pacte contra el jihadisme»,
contra l'integrisme religiós, una altra manera de justificar la
xenofòbia institucionalitzada. I quede clar que, com a llibertaris,
rebutgem tant les sectes religioses, siga quin siga el seu signe com
els pactes. Així doncs, l'únic pacte possible és el desarmament i
la dissolució dels exèrcits i els estats i l'exercici de
l'autodefensa per part del poble organitzat.
_______________
SUS GUERRAS, NUESTROS MUERTOS.
Desde
el Ateneo Libertario La Barricada queremos hacer una reflexión
colectiva en torno a unos hechos como son el asesinato de civiles en
Francia, en varios atentados que han sido reclamados por la mafia
criminal de ISIS (o DAESH), que el discurso oficial ha catalogado
como ataque de guerra, y que ha recibido la atención mediática de
los grandes magnicidios.
Lamentamos
estos asesinatos, estos muertos mediáticos, de la misma manera que
lamentamos los asesinatos en Siria, Ucrania, Palestina o el
Kurdistán, porque producen también unos muertos que son tan
nuestros como los de la matanza de París, ya que están
inmersos en la misma lógica de guerra, donde los estados tienen las
manos manchadas de sangre.
Por
ello, condenamos esta hipocresía del discurso oficial que nos
presenta a muertos de primera, occidentales, los muertos de la
democracia; y muertos de segunda, las víctimas colaterales, los
muertos silenciados. Unos merecen nuestra atención, porque no debían
nada; los otros son víctimas colaterales de la guerra, y no se
escuchan por encima del bullicio sordo que hace la maquinaria de
guerra.
El
discurso oficial nos presenta un shock al que se debe responder con
rapidez, porque el islamismo yihadista radical está sembrando el
terror en nuestro territorio, porque es un «ataque a la seguridad
nacional»,
es la guerra. Así, de nuevo, como si la guerra no se hubiera estado
haciendo de forma permanente por parte de los estados de occidente,
como si los bombardeos que hacen sobre Siria, Irak o Mali no hubieran
cesado, o no hubieran existido nunca. Como si los terroristas no
copiaron a pequeña escala el terror que dejan caer las potencias
occidentales a sus supuestos territorios de origen.
Pero
a estas alturas, ya sabemos que no, que aun siendo una consecuencia
lógica de las «políticas de intervención» de los estados de
Occidente, los mercenarios del DAESH han sido creados, entrenados,
armados y financiados por los mismos estados que dicen ser víctimas.
Y los muertos no los pone el estado, los muertos los ponemos los
pobres.
Todo
esto que es decir sangre, destrucción, sufrimiento y refugiados,
pasa por satisfacer unos intereses económicos y geoestratégicos
determinados, inherentes a los estados y al capital, basados en
el expansionismo: la maquinaria de la guerra. Y es que la realidad es
mucho más simple y cruenta. El capital necesita unos recursos y una
mano de obra. La industria bélica necesita consumir productos. Esto
convierte en objetivos en primer lugar a territorios, por el valor de
los recursos limitados y por la ocupación militar de éstos, y en
segundo a personas, por su fuerza de trabajo, y como elemento
residual del consumo de productos de guerra.
Pero
claro, así en frío, parece que sea demasiado escandaloso derramar
sangre sólo por intereses económicos y por ello necesitan
justificar la necesidad de «defenderse». Es cuando aparecen los
cassus belli, los terroristas radicales, los muertos de la
democracia. Se pone en marcha la maquinaria mediática, se repite
hasta la saciedad quiénes son los buenos y quiénes los malos, se
insiste en la necesidad de «tomar medidas».
Y
esas medidas sólo implican más bombas, más devastación, mayor
inversión en «defensa» y mayor control social de la población.
Como consecuencia: cierre de las fronteras, toques de queda,
vulneración de la intimidad, persecución por motivos religiosos o
de procedencia, y en general, toda una serie de medidas represivas
contra la población, todo en nombre de la seguridad.
Ahora
los políticos y burgueses hablan de pactos de estado contra el
terrorismo, del llamado «Pacto
contra el yihadismo»,
contra el integrismo religioso, otra manera de justificar la
xenofobia institucionalizada. Y quede claro que, como libertarios,
rechazamos tanto las sectas religiosas, cualquiera que sea su signo,
como los pactos. Así pues, el único pacto posible es el desarme y
la disolución de los ejércitos y los estados y el ejercicio de la
autodefensa por parte del pueblo organizado.
No hay comentarios:
Publicar un comentario